Flors per la convivència.

Ens arriba una notícia de Sant Joan Despí que ens faria arrencar un somriure si no fos realment preocupant. Si ho llegíssim de passada, diríem "quina collonada!": L'Ajuntament de Sant Joan Despí sanciona uns veïns per incomplir l'ordenança de civisme amb el seu jardí.

Però si ho llegim amb atenció, la cosa mostra el surrealisme i l'absurd a què pot conduir alçar al sanctasanctòrum una ordenança i, encara més, la pretensió que els múltiples matisos de la vida quotidiana s'arreglen a cop de decret i de la seva corresponent sanció.

Al Juanma i a la Maite els volen fer pagar 301€ per aquest bé de Déu de flors al seu jardí, per ocupar -diuen- la via pública generant molèsties al pas dels vianants... que ningú havia denunciat!

Se senten plens de raó i saben explicar-se. Fa uns dies, vaig veure el seu blog de reflexió sobre aquest tema. Avui m'he sorprès de veure un vídeo de la Maite parlant a "Els matins de TV3" sobre el tema. Aquí el teniu:

Des d'aquí, Maite, Juanma, tot el meu/nostre suport per al que calgui. Faltaria més...!

Però més enllà de com aquesta ordenança afecta puntualment i en concret als nostres amics i del suport que els puguem donar, hi ha d'haver el nostre rebuig a aquest intent (que va començar a BCN amb la seva famosa i inútil ordenança del civisme i que alguns alumnes aplicats intenten imposar als seus municipis) d'imposar convivència a cop d'ordenança, en comptes de generar convivència a cop de més vida cívica, més educació, més sensibilitat i atenció a les necessitats reals de les persones, més participació, més política, més democràcia, més equitat, més inclusió social, més apropiació ciutadana dels espais i els equipaments públics, més suport a les entitats, més construcció i exercici de ciutadania.

Clar que també podria ser que l'autoestima dels més rellevants governants municipals veïns fos tan extremadament alta, que hagin percebut que l'unic problema digne d'atenció i resposta al seu wonderful world... siguin les buganvílies en qüestió?

Quatre moments de novembre per a la reivindicació de la política i l’orgull de partit.

Acabem de fer un ple extraordinari sobre el traçat futur del metro a Sant Feliu. En parlaré alguna altra estona. Ara, que he recuperat una presentació de fa uns dies, penjo un escrit que vaig fer diumenge passat a la tarda, un cop vaig decidir que feia massa fred i plovia per anar a veure el Barça-Madrid a l'Ateneu. Un escrit de caire intern, de reconeixement als companys i les companyes que fan possible dia a dia una realitat que cal reivindicar en positiu: la política local, o, com deia en un altre escrit, el debat dels nostres destins comuns més immediats...

En tota opció vital de llarg recorregut, hi ha alts i baixos, és evident. En l’afiliació a una organització política, òbviament també. Avui, en temps de descrèdit de la política, vull trencar una llança en favor de la política local i fer visible, en quatre moments, un agraïment sincer als homes i dones que pertanyen a la nostra coalició o que col·laboren habitualment amb nosaltres.

Primer moment, dijous 26/11/09, al vespre, a la nostra seu. Una assemblea interna monogràfica per parlar del soterrament, un cop aprovats els pressupostos de l’Ajuntament per a l’any que ve. Gairebé 40 persones durant gairebé dues hores, analitzant tots els enfocaments del tema (urbanístic, social, financer,...) en un clima d’enorme riquesa de totes les aportacions i de definició col·lectiva del model de ciutat que aspirem a construir i de l’estratègia per fer-ho possible. Estic segur que cap altra organització política de la ciutat té aquesta capacitat i aquest hàbit de treball en equip, rigorós i ben documentat, de convertir una passió evident per Sant Feliu en propostes concretes i viables d’actuació. Gràcies, companyes i companys!

Segon moment, dilluns 23/11/09, al vespre, a la nostra seu. Com cada dilluns anterior al ple, preparació del què direm i com ho direm, amb els set regidors i regidores del nostre grup municipal. Quatre homes i tres dones, dels vint-i-tants als seixanta-pocs, quatre d’Iniciativa, dos independents i un d’EUiA. Un grup que funciona com un rellotge, que comparteix anàlisis, objectius i criteris d’actuació. Totes i tots a una, però cadascú amb la seva veu. Als plens, hi intervenim totes i tots. Em permeto, en aquest escrit personal al meu bloc personal, manifestar-los el meu agraïment més sincer. Gràcies, tovaritxs!

Tercer moment, dilluns 16/11/09, al vespre, al local de l’AVV del Mas Lluí. M’hi vaig trobar amb quatre persones, completant un cicle de sis trobades a sis barris de Sant Feliu (encara em queda les Grases) amb persones que, en els darrers anys, han donat suport a les candidatures d’ICV-EUiA. M’he vist amb prop de quaranta persones, no militants la majoria, amb ganes d’explicar coses, d’aportar propostes, per al seu barri, per a la seva ciutat. Sis trobades sense límit de temps, sense formalismes, parlant de tot. La més nombrosa i la més intensa, al barri de la Salut, on algunes persones em van explicar per què van canviar el seu vot, i per què ara tornaran a votar-nos. Amigues i amics als quals agraeixo les seves crítiques, la seva sinceritat, la seva ajuda.
Quart moment, dissabte 14/11/09, al matí, al Citylab de Cornellà. Una jornada de formació sobre l’anomenada “política 2.0”, sobre els usos d’internet en la comunicació política. Em van demanar la participació i hi vaig parlar en nom dels companys i companyes que s’encarreguen de la política de comunicació a la nostra coalició. Totes les persones assistents ens van felicitar efusivament: no usem la xarxa per si mateixa, sinó en el marc d’una manera de comunicar-nos amb la gent que té en el diàleg i la presència física i regular la seva millor virtut. Hi vaig presentar aquest powerpoint. Als companys i companyes que ho fan possible, també gràcies!

20091114 Jornada Icv 2 0

View more presentations from jordisjb.

Quatre moments que podrien ser molts altres. De bon rotllo, amb objectius clars, amb criteris compartits, amb passió per Sant Feliu, amb plans de treball concrets, amb reconeixement del temps i de la feina de tothom. Sense maldecaps interns i estèrils, sense mirar-nos el melic, sense perdre’ns en debats de poca rellevància... Entre tanta mala percepció de la política, trenco rotundament una llança a favor de la participació quotidiana de la gent en la vida de la seva ciutat (=polis, i d’aquí política!) a través d’una organització política com la nostra.

Si Sant Feliu t’apassiona i t’agrada aquesta manera de fer, tu podries haver format part de qualsevol d’aquests quatre moments de novembre. A la nostra coalició, a Sant Feliu, tenim les portes obertes per a tu.

Per a tot el que vulguis ser demà, comença a preparar-te avui.

28/11/09, a la carretera... botigues a peu de carrer!!!

A més, a les 19:00, xocolatada al corraló de l'Escala i encesa dels llums de Nadal.
Més informació, aquí.

"La dignidad de Catalunya": un editorial històric i necessari. Gràcies als 12 diaris que l'han fet possible.

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

Idees bàsiques per entendre el pressupost de l'Ajuntament i per saber per què hem votat NO.(1)

Tot i el risc que em surti la vena de mestre, crec que és bo conèixer una mica l'estructura bàsica d'un pressupost d'una administració pública quan es té interès en saber com s'administren els diners de tots. Així que... al loro!

Per a qui ja sàpiga com va el tema i vulgui conèixer el pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2010 (i presentar-hi al·legacions si ho creu convenient), se'l pot descarregar aquí. És un document de treball d'ICV-EUiA i conté els nostres propis comentaris: transparència pura. És, d'altra banda, el millor document pressupostari possible avui a Sant Feliu, ja que té les comparacions amb els anys 2007, 2008 i les dades fins a setembre de 2009.

I si a més, vostè és impacient i vol saber per què hem dit que no a aquest pressupost, es pot descarregar els arguments que vaig exposar al ple d'ahir mateix... aquí.

Per a qui li interessi, una mica de teoria... Un pressupost municipal, com qualsevol altre, té el seu pressupost d'ingressos i de despeses. Tant un com l'altre, tenen l'apartat que es diu "ingressos o despeses corrents o ordinaris", referits als ingressos o despeses estructurals de l'ajuntament i per al seu funcionament quotidià, i l'apartat d'"ingressos o despeses per a inversions", que es refereixen a les obres i el seu finançament.

Anem als ingressos ordinaris. El constitueixen cinc capítols:

Capítol 1: Impostos municipals directes. És el més important del pressupost municipal i inclou l'IBI, l'impost de circulació, les plusvàlues i l'IAE. A Sant Feliu, seran 16,9M€ el 2010.

Capítol 2: Impostos municipals indirectes. És l'impost d'obres, lligat de manera molt directa a la construcció. Fa tres anys va ser un ingrés de 1,6M€. Al 2010, només serà de 500.000€.

Capítol 3: Taxes i preus públics dels serveis municipals. És el conjunt de taxes i preus pels serveis de tota mena que presta l'Ajuntament. Des dels guals, el cementiri, les multes o la recollida d'escombraries, fins les quotes de l'escola de música, les escoles bressol, o les quotes de la piscina d'estiu. Estem parlant de 5M€ per a l'any 2010.

La suma d'aquests tres capítols és el que es coneix com ingressos propis, ja que cada ajuntament té capacitat per decidir-los i gestionar-los any a any: fixant el tipus d'IBI, regulant els preus dels serveis, etc. Els ingressos propis es fan servir, per exemple, per calcular l'aportació municipal als projectes de solidaritat i cooperació al desenvolupament: el famós 0,7%.

Capítol 4: Transferències corrents. Són els diners que transfereixen les altres administracions per finançar els serveis municipals (no les inversions). La més important és la participació municipal als Pressupostos Generals de l'Estat (7,8M€), els diners que rebem de la Generalitat (2,7M€) i de la Diputació (0,4M€).

Capítol 5: Ingressos patrimonials. Són els diners que deriven de l'aprofitament del patrimoni municipal, ja sigui financer (interessos en caixes o bancs... sempre mínims... :-( o per les concessions de tota mena que ha cedit a un tercer: piscina coberta, zona blava, aparcaments, tanatori,.. L'any 2010, suposaran 667.000€.

Tot plegat, fa uns ingressos ordinaris de poc més de 34M€.

Pel que fa a les inversions:

Capítol 6: Alienació d'inversions reals. Són diners que provenen de les vendes de patrimoni municipal: o bé terrenys o bé propietats immobles (per exemple, la possible futura venda de l'edifici que actualment ocupa l'Escola Tramuntana). Al 2010, no n'hi ha.

Capítol 7: Transferència de capitals. Són diners que vénen de les altres administracions (com el capítol 4) però que no financen despesa ordinària, sinó les inversions per a les quals s'han demanat expressament (les obres, però també els projectes per fer-les). Al 2010, seran 2,3M€.

Capitol 8: Actius financers. En un ajuntament, és un capítol insignificant. Es correspon amb el retorn de les bestretes concedides al propi personal. Només seran 86.500€ l'any que ve.

Capítol 9: Passius financers. Són els préstecs que es demanen a les entitats bancàries per finançar una part de les inversions (la que no es finança amb els capítols 6 i 7 anteriors o amb el possible estalvi del pressupost ordinari). L'any que ve seran 4M€. Però això no suposa 4M€ d'inversió a Sant Feliu, sinó que 2,5M€ es transferiran al Ministeri de Foment per pagar el soterrament. En això, ICV-EUiA estem totalment en contra i és una de les causes centrals de rebuig al pressupost.`

Però això ja ho explicaré en el proper escrit sobre el pressupost.

SF Equitat (1)

No n’hi ha prou amb fer equipaments públics: cal que tothom hi pugui accedir.

Des que vam recuperar la democràcia local, enguany ha fet 30 anys, els ajuntaments dels nostres pobles i ciutats han multiplicat la seva oferta d’equipaments i serveis de tota mena per a la ciutadania: educatius, cívics, culturals, esportius, assistencials, per a joves, per a gent gran, etc.

Sant Feliu no ha estat una excepció en aquest sentit. No només vam crear equipaments de titularitat municipal, sinó que vam crear equipaments que haurien correspost a la Generalitat per tal de resoldre urgències que, al nostre parer, no podien esperar: la posada en marxa del Centre de Planificació Familiar, de l'Escola de Música, dels cursos de català, les escoles Salvador Espriu, Pau Vila i Falguera van ser finançades i construïdes per l’Ajuntament. No és d’això, però, del que vull parlar.

Ja tenim els equipaments fonamentals, tot i que encara ens en falten o encara hem de d’omplir-los més d’activitat. El mapa d’equipaments que estem reclamant o la participació de les entitats per millorar en eficiència els espais existents ens ajudaran en aquestes dues direccions: els equipaments que ens falten i els usos que hem de donar, tant als que ens falten com als que ja tenim. Però tampoc és d’això del que vull parlar.

El que vull és que guaitem els usuaris dels equipaments de titularitat municipal i que analitzem si són un bon reflex de la nostra població. El que vull és que mirem bé si la diversitat dels nostres barris es reflecteix en la població usuària de l’Escola de Música, de la piscina, de les escoles bressol, dels campaments i colònies d’estiu,... El que vull és que pensem si tota la població de Sant Feliu pot sentir com a propis els equipaments de la ciutat o si hi ha barreres que els fa sentir com aliens, com que no li corresponen.

El que vull és que pensem sobre aquestes barreres, visibles i invisibles, que separen a un percentatge que no coneixem però que considero excessiu d'infants, joves, adults i gent gran de serveis que s’adrecen a tothom, però que no utilitza tothom. El que vull és saber quanta gent no pot saltar aquestes barreres, visibles i invisibles, i saber qui són, on són, i, sobretot, per què encara subsisteixen barreres que els impedeixen accedir a equipaments i serveis públics que també són per a ells, per a elles.

Ens cal, doncs, examinar els nostres serveis públics municipals en termes d'equitat. I saber si, com em temo, necessitem millorar o, pel contrari, progressem adequadament.

I si, com em temo, necessitem millorar, haurem de prendre'ns molt seriosament recuperar en aquesta matèria. Hi tenim massa en joc i per això, per a ICV-EUiA, serà una prioritat explícita de la seva proposta a la ciutadania a les municipals del 2o11. Una proposta que serà, necessàriament i volgudament, oberta a totes les aportacions de les persones que vulguin definir i fer possible una ciutat més equitativa.

(continuarà)