Ple de maig: acords presos i votacions dels grups.

ENTORN 82 (maig 2012): balanç del primer any de govern.

Portada del número 82 de la nostra revista. Us la podeu descarregar aquí.

Avui fa un any i sis dies de les eleccions municipals de l'any passat. El proper dia 7 de juny, farà un any de la signatura de l'acord amb CiU i el proper 11 de juny farà un any de la meva investidura com a alcalde de la ciutat on vaig néixer, que compartim i que ens apassiona.

Fer un any (poca broma: el 25% del mandat!) és una ocasió propícia per dues coses. Una: que qui governa faci un primer balanç de la seva actuació. Dues: que la ciutadania hi pugui dir la seva.

Amb aquestes dues intencions, hem editat el número 82 de la nostra revista, i hem organitzat un conjunt de parades a diversos barris de Sant Feliu per poder parlar amb els seus veïns i veïnes. Personalment, m'hi afegeixo amb aquest escrit, en el qual tothom que vulgui hi pot deixar el seu propi punt de vista.

Nosaltres, hem volgut destacar deu aspectes, que apareixen a la portada i les pàgines centrals de l'Entorn:

• l'estil de govern,
• la sensibilitat social,
• un marc més favorable per a Sant Feliu per aconseguir el soterrament,
• més transparència en el planejament urbanístic,
• regidories de barri,
• prioritat a les petites inversions de proximitat, del dia a dia (la meva teoria de "les bombetes del menjador")
• ens plantegem com avançar en l'equitat en tots els àmbits del govern,
• mesa per al desenvolupament econòmic i la cohesió social
• més rigor i transparència en els comptes de l'Ajuntament
• més suport i diàleg amb les entitats.

La darrera pàgina és un reflex de la intensa vida de la nostra coalició. Tant a nivell nacional, amb un article sobre la nostra manera de fer oposició a l'actual Govern de la Generalitat, com a nivell local, amb quatre moments de la nostra activitat local, paral·lela i plenament coordinada amb la institucional.

Aquest escrit conté, com tots, una invitació a deixar comentaris i aportacions sobre el seu contingut. Però també és una invitació a conèixer de prop una organització política que, com cap altra en la història recent de Sant Feliu, hi ha generat i hi genera mobilitzacions i discurs, hi ha organitzat i hi organitza actes públics i diàleg continuat amb els nostres veïns i veïnes, hi ha deixat i hi deixa presència i empremta arreu. Sé que els partits poden i han de millorar, però això només serà possible si nova gent, si molta gent, s'incorpora a la política per millorar-la, per enriquir-la, per crear col·lectivament l'alternativa econòmica i social a un sistema que afavoreix vomitivament a una immensa minoria i empobreix també vomitivament a una immensa majoria.

Curs 2012-13: després de la retallada de la Generalitat a l'educació infantil, com queden les quatre escoles bressol municipals de Sant Feliu?



Foto extreta del blog dels Gegants de Sant Feliu.

De manera unànime, tots els ajuntaments catalans (governats per absolutament tots els partits polítics) hem posat el crit al cel per la reducció que ha fet la Generalitat a les escoles bressol municipals. M'explico: en temps del govern d'esquerres, la Generalitat aportava als ajuntaments 1.800€ anuals per nen escolaritzat en una escola bressol municipal. En el primer pressupost del Govern de CiU (2011) , es va rebaixar als 1.600€ que s’han cobrat recentment fruit del conveni entre la Diputació i la Generalitat. En el pressupost d’aquest any 2012, es van anunciar 1.600 € dels que finalment se’ns ha informat que es cobraran 1.300€. De cara al pressupost 2013 (que afecta a dos dels tres trimestres del proper curs), la Generalitat rebaixarà encara més aquesta xifra, segons criteris de mida i realitat socioeconòmica dels municipis, que no ha concretat, i que situarà l'aportació entorn dels 1.000€. Això ha provocat, com deia, el rebuig de tot el municipalisme català: en tots els ajuntaments s'ha aprovat una moció (aprovada per unanimitat a Sant Feliu) per demanar a la Generalitat, com a mínim, el manteniment de 1.300, però la Conselleria d'Educació s'està mostrant molt inflexible en la negociació amb els ajuntaments.

1
El cas és, però, que el curs que ve s'ha de preparar com cal i tots els ajuntaments hem hagut de prendre decisions sobre organització i preu de cara al proper mes de setembre.

Algunes dades rellevants per situar la qüestió. El cost bàsic mitjà (sense menjador, servei d'acollida, etc) d'una plaça de 0-3 anys a Patufet, Fàbregas, Ginesta i Tambor és de 4.900 euros per curs de 10 mesos (de setembre a juny). En el curs 2011-12 en què ens trobem, el finançament de cada plaça és el següent:

• 1.400 euros els paga la família (10 quotes de 140 euros)
• 1.600 euros els paga la Generalitat
• 1.900 euros els paga l'Ajuntament

Amb la rebaixa de la Generalitat a 1.000 euros/curs, tots els ajuntaments hem hagut de decidir qui es fa càrrec dels 600 euros que queden per cobrir. A Sant Feliu hem pres una decisió molt clara: 1/3 es repercutirà a les famílies i 2/3 els assumirà l'Ajuntament. El curs 2012-13, el finançament serà (si la Generalitat no rectifica a darrera hora) el següent:

• 1.600 euros els pagarà la família (10 quotes de 160 euros, un increment de 20 euros al mes)
• 1.000 euros els pagarà la Generalitat
• 2.300 euros els pagarà l'Ajuntament

Aquesta és la informació que s'ha transmès a les famílies que han anat a preincriure els seus fills i filles entre el 7 i el 18 de maig. Donat que l'increment de les quotes ha estat moderat en relació a altres municipis i al que ha aparegut amb caràcter general als mitjans de comunicació, la preinscripció s'ha tancat cobrint totes les places ofertes i amb una llista d'espera de setanta-cinc persones.I això, tenint en compte que el trasllat i ampliació de l'Escola Bressol Fàbregas al costat del Roserar ha permès oferir 43 places més. Jo, personalment, ho valoro com una mostra de confiança a un servei molt arrelat a la nostra ciutat i que tothom percep amb un alt nivell de qualitat. Un servei que es va crear aviat farà quaranta anys i que es va convertir en municipal l'any 1993, el setembre de l'any que ve en farà vint.

2
Personalment, el sistema de finançament que acabo d'exposar no m'ha agradat mai: el trobo contrari al principi d'equitat i a l'objectiu que els equipaments públics tinguin una clara funció social. I aquest és el meu compromís fonamental quan vaig accedir a l'alcaldia.

L'Ajuntament, ja sigui amb 1.900 o 2.300 euros anuals, fa la mateixa aportació a totes les famílies, sigui quina sigui la seva situació econòmica. La família fa front a un copagament igual per a tothom (140 euros o 160 euros al mes), sigui quin sigui el seu nivell de renda. L'Ajuntament fa descomptes de caràcter general a famílies monoparentals o nombroses, sigui també quin sigui el seu nivell de renda. Finalment, en casos individuals concrets, els serveis socials bequen o ajudes famílies en situació gairebé extrema. I això passa a gairebé tots els ajuntaments catalans: tractem igual a realitats econòmicament molt desiguals... de manera que no només no compensem desigualtats, sinó que amb diners públics les consolidem.

Al novembre de l'any passat, ja vam iniciar un procés per revisar completament el criteri dels preus de les escoles bressol i, per extensió, de tots els serveis educatius i esportius de l'Ajuntament. El gran canvi serà en l'establiment dels preus que aprovarem d'aquí a un any (maig de 2013) i que s'aplicaran en el curs 2013-14: preus variables per a les famílies segons el seu nivell de renda. És el que anomenem tarifació social: l'Ajuntament no subvencionarà a totes les famílies per igual, sinó que subvencionarà més a qui més ho necessiti. L'objectiu és que tothom pugui portar als seus fills a l'escola bressol i que no calgui, en cas de rendes mitjanes o baixes, anar a demostrar una situació extremadament crítica als serveis socials municipals. ICV-EUiA-ISF ho vam dir reiteradament a la campanya electoral, i ara és hora de fer possible el compliment del nostre compromís: "qualsevol família mileurista ha de poder portar els seus infants a l'escola bressol". CiU de Sant Feliu, en subscriure l'acord de govern amb nosaltres, va assumir també aquest compromís.

De moment, de cara ja al proper curs, introduirem aquest criteri de nivell de renda en la determinació dels descomptes o bonificacions per a famílies monoparentals o nombroses: té sentit bonificar a famílies de salaris alts amb tres fills, i no bonificar a famílies de salaris baixos amb dos fills?

Crec que la crisi que vivim ens obliga a la revisió profunda de les nostres polítiques socials i de la funció dels nostres equipaments públics. L'Ajuntament de Sant Feliu ha de fer possible l'accés de tota la ciutadania als seus equipaments i serveis amb plena igualtat d'oportunitats. Sé que és un camí en què gairebé no hi ha precedents i que tindrà dificultats i potser contradiccions, però és el camí d'equitat que cal seguir i el que, de manera totalment decidida, emprendrem en aquest mandat en què tinc la satisfacció i l'orgull de dirigir el govern de la nostra ciutat.

Estiu, convivència, terrasses, joves i pilotes.

Dades del padró continu d’avui mateix: som 43.928 habitants que convivim en 3,54 Km2 de ciutat construïda (el terme, incloent Collserola i el Parc Agrari, és de 11,98 km2) Tenim una densitat real, per tant, de 12.400 hab/km2. Déu n’hi do!

Molta gent en poc espai : ni més ni menys que a qualsevol altra ciutat. Gent de totes les edats i activitats : gent que va i ve de la feina (molta menys de la que voldríem), infants i adolescents que van i vénen de l’escola, gent gran que passeja, gent que es troba per mil motius i en desenes de llocs diferents… Gent que parla, que llegeix, que juga, gent que camina a poc a poc mentre altres corren, gent que riu mentre altra pateix, gent que aprèn a besar-se mentre altra evita trobar-se, gent que parla baixet i gent que crida massa.... Som nosaltres mateixos, o els nostres fills, o els nostres amics, o els nostres veïns, o els nostres avis, o els nostres companys. I els qui ara som grans, vam ser infants en altre temps; i els qui ara som joves, serem grans sense que gairebé ens n’haurem adonat. Som, insisteixo, nosaltres mateixos.

Ve el bon temps i nosaltres mateixos sortirem al carrer. Un carrer de tots i per a tots. La major part de les persones, en la major part dels llocs i en la major part del temps, sabrem viure al carrer deixant que els altres també hi visquin: això és, simplement, la convivència.

Per sort, la norma és la tolerància i el saber conviure. I així, les terrasses omplen de vida places i carrers, els infants fan seva una ciutat que ha de fer possible que continuem jugant en grup i al carrer, i la gent jove descobreix i va creant la seva vida de la manera que tothom sempre ho ha fet.

Hi haurà, però, com hi ha hagut sempre, com hi haurà sempre, com passa a tot arreu, algunes friccions. A Sant Feliu, les friccions de convivència són bàsicament de tres menes:

• pels sorolls i els horaris de les terrasses dels bars,
• pels nens que juguen a pilota a les places públiques,
• per les converses, jocs o similars dels grups d’adolescents o joves a les places o els parcs, o a les sortides dels locals nocturns.

És lògic i és bo que la vida en comú en l’espai públic tingui algun tipus de regulació. Hi ha d’haver alguna ordenança de civisme que marqui normes i estableixi penalitzacions adequades i proporcionals per a qui les incompleixi, ja que causa un perjudici a la comunitat. No pot ser, per exemple, que en una plaça, com la de les Roses o la de la Vila, es jugui a pilota com si fos un camp de futbol quan hi ha moltes terrasses o molta gent gran passejant o prenent la fresca asseguda tranquil•lament als seus bancs. Però és evident alhora que hi ha d’haver llocs per jugar a pilota, compatibles amb altres activitats. O llocs, com em reclamen molts adolescents, simplement per trobar-se i que puguin reconèixer com a propis, sense haver de passar tota una tarda al voltant d’un refresc...

Les ordenances, per tant, s’han de fer complir: s’han de senyalitzar llocs, s’han de marcar horaris, la policia local ha d’anar allà on s’incompleixin, etc. Però hi ha d’haver alguna cosa més, hi ha d’haver valors cívics que es generin amb la complicitat de nosaltres mateixos amb nosaltres mateixos, hi ha d'haver el diàleg amb associacions de veïns per analitzar aquests temes, i també amb persones amb punts de vista diferents sobre aquestes qüestions, hi ha d’haver diversos protagonismes perquè la bona convivència neix de l'equilibri entre visions que s'han de considerar i complementar i no es genera lliurement només per l’aplicació de decrets,...

Com faig en moltes ocasions, m’agradaria obrir un diàleg amb qui hi tingui interès sobre aquests aspectes: convivència, estiu, terrasses, joves, pilotes... o el que considereu convenient. Al capdavall, és bo –i crec que és sobretot necessari- que parlem de nosaltres mateixos i de com convivim amb el que som, vam ser o serem nosaltres mateixos.

A més de maratons, la pobresa necessita anàlisi de les seves causes i decisió en les seves solucions. (1/2)



Imatge de l'anunci de TV3 sobre la Marató de la pobresa del 27 demaig.

 A mi, l'anunci de TV3 m'agrada: el tradicional joc de les cadires il·lustra bé la idea que "ningú quedi fora de joc". I aquesta imatge final de seure tots cinc compartint quatre seients reflecteix bé aquesta idea que, a la nostra societat, hi ha d'haver lloc per a tothom.

Però les meves coincidències amb la idea de la Marató s'acaben pràcticament aquí. Donaré suport a tots els actes que es facin a Sant Feliu i a la comarca entorn la Marató i valoraré la indubtable bona voluntat de la gent que els organitza i hi participarà, però...

La pobresa no és inevitable. La pobresa no és un dany colateral d'un sistema econòmic que funciona i que deixa alguns "damnificats" amb els quals cal ser caritatius. La pobresa no és la conseqüència passatgera i cojuntural d'una crisi també passatgera i cojuntural. La pobresa no és un fenomen individual derivat de la presa de males decisions individuals. La pobresa no reclama que puntualment tots fem un gran esforç col·lectiu (com és el cas de la Marató) a partir del qual s'obriran vies de solució al problema. La pobresa no es soluciona donant peix, ni tan sols donant canya o ensenyant a pescar: la pobresa s'eradica quan ningú no acapara tot el peix, quan hi ha la garantia de peix suficient per a tothom.

La pobresa és un fenomen estructural derivat d'un sistema econòmic antidemocràtic i injust. Només cal mirar el darrer informe d'Unicef Espanya sobre pobresa infantil: el 26,2% de la població espanyola menor de 18 anys viu en situació de pobresa.

Davant la pobresa, caben bàsicament dues actituds: la de la caritat i la de la justícia. Proposo dues frases per representar aquestes dues actituds. La primera, extreta del llibre "Cinco horas con Mario", de Miguel Delibes, i que la nostra companya de la direcció d'ICV va recordar al darrer Consell Nacional: "Si no existieran los pobres, no podríamos hacer caridad", gairebé en la línia de la famosa "por Navidad, siente un pobre a su mesa". La segona, del bisbe català Pere Casaldàliga, gran lluitador contra la pobresa a la seva diòcesi brasilera del Mato Grosso: "si atenc a les víctimes de la pobresa, em diuen que sóc bon cristià; però si vull resoldre les causes de la pobresa, llavors em diuen comunista".

Doncs, en els termes que deia el bisbe Casaldàliga, ara toca ser comunista: toca analitzar les causes de la pobresa i, com ell i tans altres cristians a l'Amèrica Llatina, fer-hi front decididament. Si ho van fer allà, també ho hem de fer a Europa, també ho hem de fer aquí.

Tal com jo ho veig, la Marató s'inscriu (em temo que deliberadament per part del conjunt de mitjans que configuren i condicionen la mentalitat col·lectiva) en el corrent d'acceptació resignada de la realitat que ens toca viure i de mobilització de la caritat per atendre'n les víctimes més flagrants. I la caritat (virtud personal i pròpia de l'àmbit de les religions) no és el mateix que la justícia (aspiració col·lectiva i pròpia de l'àmbit de la política).Tal com jo ho veig, la pobresa necessita una manera radicalment diferent per enfrontar-s'hi:

• analitzar políticament les seves causes (decisions econòmiques en mans d'un sistema basat en l'especulació i el lucre d'una immensa minoria; manca absoluta de democràcia econòmica, és a dir, de control i regulació per part d'organismes escollits per la ciutadania dels fluxos especulatius dels mercats; pervivència i protecció dels paradisos fiscals; empobriment del sistema públic de protecció social mentre no combatem decididament un frau fiscal enorme al nostre país i gairebé amnistia fiscal als defraudadors; "no hay dinero para escuelas y hospitales, sí hay dinero para Rato"; prioritat -fins i tot intruduïda a la Constitució!- de fer front com sigui al dèficit financer a costa de crear i fer créixer els dèficits socials; model econòmic fràgil i basat absolutament en la dependència del capital estranger;...)
• combatre i superar políticament les seves causes. I això només és possible, al meu entendre, des de la construcció d'una majoria social suficient que aposti per la justícia com a motor de construcció de la societat i de gestió de la seva economia (que prioritzi la creació d'ocupació per davant de l'obsessió pel dèficit; que afavoreixi l'economia productiva i no es doblegui a l'especulativa; que protegeixi drets laborals i socials i no els rebaixi o destrueixi;...). Des de la construcció d'una esquerra que miri cap a l'esquerra i no, com els socialistes durant tants anys, al centre, gairebé copiant les polítiques de la dreta. Aquesta esquerra que miri a l'esquerra ha de protagonitzar, ineludiblement, l'adequació al segle XXI del vell discurs de "llibertat, igualtat, fraternitat" que va canviar el món fa poc més de dos-cents anys. Possiblement, a partir d'una nova Il·lustració, que reculli el millor de la tradició socialdemòcrata, socialista, comunista, ecologista, feminista i anarquista del segle XX que, malgrat tots els seus errors, va ser capaç de construir el model social europeu que ara el neoliberalisme vol finiquitar. Una nova Il·lustració capaç d'aprofundir en valors democràtics i socials, però també capaç de crear i impulsar una teoria econòmica alternativa basada en la justícia i no només en les fluctuacions de les borses i el consum desenfrenat de productes, energia i recursos a cada racó del planeta. Una esquerra viable, capaç de proposar una utopia també viable per al segle XXI. Amb un discurs que sigui revolucionari, perquè sigui capaç de trencar la ideologia conservadora i la mentalitat resignada que avui se'ns imposa, però que s'imposi per la voluntat enormement majoritària de la societat, no pel discurs o l'acció de cap avantguarda o grup d'il·luminats. I aquí, el meu partit, Iniciativa, hi ha de jugar decisiu, però no exclusiu.

Per això, la Marató està ben intencionada i servirà per resoldre puntualment algun problema. Sigui, per tant, benvinguda per aquest servei. Però podria ser una cortina de fum per ocultar la dimensió veritablement tràgica de la pobresa si no dedica una part rellevant del temps del diumenge que ve a l'anàlisi i la denúncia de les veritables causes de la pobresa.

I com afecta tota aquesta "perodata" a la gestió, ara i aquí, del nostre Ajuntament? D'això, justament, voldré parlar en un escrit sobre com volem enfocar, en aquest mandat, la lluita contra la pobresa i per pal·liar-ne els seus efectes a la nostra ciutat.